La bici i l’ús del casc

Fa pocs dies, amb motiu d’una campanya de conscienciació del RACC (“En bici, millor amb casc”), La Vanguardia va dedicar un reportatge al debat ciutadà sobre la conveniència de dur casc quan es va en bici. Amb un amic vam comentar la notícia, doncs per a ell l’assumpte té un significat afegit, ja que fa anys va patir un accident de trànsit en moto que li va provocar ferides greus i el casc li va salvar la vida. I ell, que és bastant aficionat al ciclisme, des de llavors sempre porta el casc també quan va en bici. Segons l’article el debat sobre la implantació del casc obligatori està bastant polaritzat i les posicions es veuen en blanc o negre, sense matisos o punts intermedis.

Potser seria convenient intentar fer un breu resum de la situació actual. A tot Espanya, des del 2014, el casc és obligatori a la carretera, però no així a la ciutat, on només els menors de 16 anys estan obligats per llei, però en la pràctica les autoritats fan la vista grossa i la normativa s’incompleix en un alt percentatge dels cassos. Els detractors del casc obligatori exigeixen que en la ciutat sigui una decisió personal dels adults. Cal senyalar que l’experiència, al menys en el cas d’Israel, sembla indicar que l’obligatorietat de dur el casc desincentiva l’ús de la bicicleta (s’argumenta, per exemple, que hauria afectat seriosament el creixement en anys recents del Bícing a Barcelona). L’objectiu de la campanya és també efectuar un canvi en la mentalitat dels ciclistes, a més de cridar l’atenció sobre l’incivisme dels conductors de vehicles que no sempre tenen prou en compte la vulnerabilitat dels ciclistes i contribueixen a causar els accidents. Aventurant una analogia potser poc legítima (a causa de la considerable diferència en la sinistralitat) es podria senyalar que en el passat, la implantació obligatòria dels cinturons de seguretat pels automobilistes i la del casc pels motociclistes van requerir un bon esforç pedagògic i va haver de passar un cert temps abans de ser adoptades per la ciutadania.

Les estadístiques de sinistralitat mencionades mostren que pedalar a la ciutat de Barcelona és una activitat de baix risc: només es registren 12 accidents per cada milió de viatges, i a més, en la majoria de casos es tracta d’accidents lleus o molt lleus. Entre 2008 i 2014, de gairebé 500 víctimes, només 7 van ser greus o molt greus. Segons aquestes dades es podria afirmar que el risc de patir un accident greu es marginal i poc significatiu, comparat amb la sinistralitat d’altres mitjans de transport. De forma que donar-li massa importància al tema del casc podria transmetre la impressió de que quan es parla d’anar en bici és tracta d’una activitat perillosa, quan les estadístiques indiquen que clarament no ho és.

De qualsevol manera caldria aplicar la normativa vigent pels menors, que com es sabut, tendeixen a ser menys responsables o més imprudents, segons sigui el cas. No és tracta de fer una predicció sobre el que creiem que acabarà passant, sinó d’expressar una opinió sobre el que ens sembla el millor o el més desitjable: preservar de moment la decisió personal de portar el casc per tal de no distorsionar negativament l’evolució de l’ús de la bicicleta. I una vegada que la cultura de la bici estigui més fermament implantada en els costums urbans, revalorar, d’acord a les dades de sinistralitat, si cal realment imposar l’obligatorietat del casc als ciclistes en la ciutat.

Claudio Luján